Convidats

Una foto oblidada o com fer callar a qui molesta

A mi, personalment, no em molesta tant el fracàs del Compromís, després ja explicaré que és impossible que un projecte així tiri endavant (més aviat es crea per destruir allò que molesta), com la marginació, no sé si dir-li desaparició, del Manifest de Vallbona (del millor que s’ha fet a Lleida des de la recuperació de la democràcia). Jo que vaig viure com espectador la lectura del Manifest a les dependències de la Cooperativa la Olivera i després les diferents sessions tècniques que es van organitzar amb la jornada final, multitudinària, al saló d’actes del Rectorat de la UdL, els inspiradors d’aquell, grans amics, sobretot l’Ignasi Aldomà., verdadera alma mater de tot, i Josep M. Escrivà, entre altres, van caure en el parany que els hi van preparar i van acabar signant el famós Compromís per Lleida. Això si que es una utopia, molt més que la del maig 68 o la de qualsevol alternativa ecologista, sostenible i de decreixement. Es deia que es volia treballar com un lobby, com un grup de pressió fort i coherent i vendre una imatge única de Lleida, és a dir ja no era només el canal el que importava, era tot, com, per exemple, també, l’aeroport d’Alguaire. A veure, siguem seriosos, en el nostre sistema capitalisme de mercat mai, mai, mai, els lobbys són verticals, és a dir sindicats i empresaris, per exemple, però és que en aquest hi eren tots, no faltava ningú, estaven junts, fins i tot, Ipcena, Unió de Pagesos i el PP, i no és que, aquests tres col·lectius, no puguin pactar en un moment concret i per un assumpte determinat una acció conjunta, però poden formar part d’un mateix lobby? No, això és impossible, la Lleida i la societat que busquen són del tot diferents. El Compromís era una manera d’ensorrar el Manifest de Vallbona. I el parany, la mentida, la frivolitat, envolten des del primer moment aquest Compromís. Per què? Doncs, perquè el que deia i diu el Manifest molt poques persones i moltes menys institucions i col·lectius ho poden assumir i la gent d’aquest pensava que si tothom signava un document universal sobre el que havien de ser les terres de Lleida tindrien les portes obertes per anar a negociar a dalt de tot la nova cultura de l’aigua amb el recolzament de totes les forces polítiques locals i provincials i, per tant, els hi farien cas Dissortadament, encara no ha arribat el moment històric que des de dins es  facin autèntiques reformes, dissortadament, aquestes encara s’ha de reivindicar i demanar des de fora, dissortadament, tot canvi es enemic del poder.

Ramon Morell

-----------------------------------------------------------------------------------

Mal camí el dels dos ajuntaments

M’ha agradat (sempre hi ha puntualitzacions, però no venen, ara, a compte) l’anàlisi econòmico-financer que es fa en l’article “Els dos ajuntaments” i no tant per l’anàlisi quantitatiu, sinó pel que es desprèn d’aquest, és a dir que l’Ajuntament es finança a través d’empreses municipals, o almenys així es pot arribar a desprendre, perquè la presumpció d’innocència, fins que no es demostri el contrari, sempre s’ha de tenir en compte. Només dos petits comentaris: 1) Quan es parla de deute municipal quasi sempre es fa referència exclusiva al deute financer, és a dir, als crèdits a curt i llarg termini que tenen subscrits i que encara estan per pagar. En el cas de l’ajuntament de Lleida l’ultima data publicada oficial (Ministerio de Economia y Hacienda)  d’aquest deute financer es de 130,6 milions d’euros (en l’article es parla, pel mateix 2009, de 125,3 milions de deute financer només a llarg termini). Naturalment la totalitat del deute és la suma d’aquest financer més el comercial (factures a proveïdors) i que segurament deu arribar als 190 milions d’euros dels que es parla en el text. Tanmateix, i si ara s’ha pogut rebaixar la ratio d’endeutament (percentatge que el deute viu representa sobre el total d’ingressos corrents, capítols I a V) ha estat gràcies a alguna requalificació urbanística (els dos gratacels que han d’anar a prop de la Llotja) i, sobretot, a la venda de patrimoni que ha disminuït considerablement, perdent, per tant, la possibilitat de fer política d’habitatge protegit a través de sòl municipal quan els preus de mercat són alts. 2) Hem vaig quedar de pedra quan vaig seguir el debat electoral per TV3 la nit, si no em falla la memòria, del 9 de maig. L’Alcalde Sr. Ros, parlant de la salut financera de l’ajuntament, va fer referència als articles que sortien el dia anterior, 8 de maig, al suplement dominical de La Vanguardia Dinero i es podia comprovar com l’endeutament de l’ajuntament no era dels més alts d’Espanya, sinó que se situava per la meitat i prova d’això es que la Caixa acabava de subscriure un crèdit amb el consistori de 60 milions d’euros. Ràpidament el va interrompre la candidata del PP Imma Manso i li va dir que el crèdit no era per l’ajuntament sinó per l’EMU  i aquí va ser quan em vaig sorprendre, perquè vaig pensar ràpidament que como el nostre ajuntament, aquest exercici del 2011, no es pot endeutar perquè té un percentatge d’endeutament superior al 75% utilitza l’EMU com a ens intermediari. Però encara em faltava per saber que aquesta pràctica no es d’ara, sinó que al llegir l’article “Els dos ajuntaments” he constatat que quasi és una pràctica habitual (no sé si aquests 60 milions dels que es va parlar en el debat televisiu són els mateixos o part dels que detalla Ager Sedetanus). Malament, malament, aquesta enginyeria financera, sense arribar a la sofisticació del sector financer internacional, no es bona per la salut i, sobretot, per la sostenibilitat, del nostre ajuntament.

Ramon Morell